“El libro y la hermandad”– Iris Murdoch

L’editorial Impedimenta continua amb la tasca de publicar algunes de les obres majors de la novel·lista irlandesa Iris Murdoch. El libro y la hermandad és una excel·lent mostra del seu talent per crear mons literaris en els quals conviuen els personatges inoblidables amb la profunditat de la literatura d’idees.

Rodrigo Fresán, en el postfaci que acompanya aquesta magnífica edició, imagina una interessant ucronia cultural, en la qual les adaptacions televisives i cinematogràfiques obstinades a apropar-nos el flascó d’essències d’allò que anomenem british no recorren una vegada i una altra a les ja conegudes novel·les de Jane Austen o les germanes Brontë, sinó que tenen com a referent obres com l’extraordinària El libro y la hermandad. En les novel·les d’Iris Murdoch batega –com no– l’alè de William Shakespeare, però no d’una forma evident i mandrosa. L’autora de El mar, el mar reconfigura l’univers del de Stratford-upon-Avon a través de la creació de sofisticats artefactes literaris, en els quals, partint de la tradició de la novel·la satírica de costums, es construeix un exuberant fresc vital que recrea una àmplia panòplia de sentiments i humors, des de la innocència a la venjança, des de la decepció a la malenconia. El pas del temps i el seu efecte corrosiu sobre la condició humana és probablement el gran tema d’aquesta tragicomèdia que parteix de la trobada en una festa d’un grup d’antics alumnes d’Oxford durant una estrellada nit d’estiu. El dramatis personae ens presenta una relació de tipologies pintoresques que, superada la membrana de sofisticació i/o extravagància, ens introdueixen en un embull de relacions humanes repletes d’amors frustrats i petites vileses.

Arribats a la (teòrica) vida adulta, els membres de l’antiga germanor volten encara com pardals entorn de la carismàtica figura de David Crimond, escriptor d’un llibre in progress sobre filosofia política que catalitzarà les seves ànsies secretes d’utopia. Crimond és, al cap i a la fi, un/a brillant retrat/caricatura de l’intel·lectual d’esquerres contemporani. A estones el seu pensament resulta tou i confortable, ideal per purgar les culpes per les petites traïcions diàries; a estones, catàrtic i fins i tot una mica messiànic. Quan un dels seus interlocutors l’acusa de tancar-se en una “gàbia intel·lectual”, en el desgastat galimaties del marxisme, Crimond replica com un utopista de mirada prístina: “M’agradaria convèncer-te (…) Podria ensenyar-te moltes coses”.

En les novel·les que he llegit de Murdoch, sempre em crida l’atenció la seva notable capacitat per construir una polifonia, per combinar diàlegs i soliloquis mentals dels uns i els altres, perllongant la densitat narrativa de les literatures del jo en un espectacular “ells”, que aconsegueix reinventar els plantejaments de la morality play anglosaxona. En una entrevista amb The Paris Review, Murdoch confessava que el novel·lista és al cap i a la fi, “un moralista forçós”, però que ha d’imposar-se certs límits, perquè la moral pròpia no interfereixi en el rumb dels personatges, perquè el text no es converteixi en una “novel·la filosòfica”. El libro y la hermandad és una excel·lent destil·lació de la seva saviesa com a novel·lista. Hi ha idees i drama protagonitzats per personatges de carn i os; tot això que Murdoch va aprendre de creadors com Shakespeare o el seu reverenciat John Cowper Powys, autor poc conegut a casa nostra, capaç com Murdoch de combinar el plaer per una bona trama amb el pur pensament.